ENTENDRE I ATENDRE L’ANSIETAT

L’ansietat és una resposta instintiva d’autoprotecció que es desencadena davant d’una situació que el nostre organisme percep com a perillosa.

El nostre organisme se sent amenaçat, perquè hi ha hagut una situació concreta, intensa (un accident, una mort,…), i l’organisme ha respost, però també pot ser per: un acumulat excés d’estres, per dificultat gestionar les emocions, per un excés de preocupacions, d’obligacions,… i respon amb avisos, donant-nos simptomatologies que haurien de ser escoltades i ateses: inquietuds, palpitacions, opressió al pit, suors, insomni, problemes digestius, nerviosisme, estrès, sensació constant de perill, necessitat de controlar-ho tot, dificultat de concentració, pensaments recurrents,… que si no les atenem,  finalment, un dia l’organisme es descontrola i explota de manera exagerada: taquicàrdia, sensació d’ofec, pressió al pit, marejos, pànic, sensació de morir-se, ,…

Per això diem que l’ansietat és una emoció molt relacionada amb la supervivència. No podem més i el cos explota per a què finalment haguem de parar i atendre’ns.

En el primer atac d’ansietat, generalment desagradable i aparatós, la persona acostuma a recórrer al metge, el qual descarta cap causa física i  diagnostica l’ansietat, és a dir l’origen psicològic del malestar.

 

A partir d’aquest moment viscut de descontrol, la persona te la sensació de no control sobre si mateix, i viu amb la por que torni a aparèixer un segon atac d’ansietat i que la simptomatologia s’intensifiqui encara més.

Apareix la por a l’ansietat com a conseqüències del propi patiment d’haver viscut amb ansietat, i llavors el patiment s’alimenta de manera desproporcionada. És el que s’anomena ansietat secundària, i apareixen les fòbies: por a l’ansietat.

En realitat, l’ansietat en si no és perillosa, però la simptomatologia és molt molesta i espanta molt a qui la pateix. Aquest temor, aquesta angoixa, o aquesta por a la simptomatologia de l’ansietat es converteix amb patològica.

Sovint, després d’un primer atac d’ansietat les persones acudeixen al psicòleg per a ser tractades. Algunes expliquen amb desconcert què l’atac els/les ha agafat per sorpresa perquè no passava res especial en el moment de l’explosió. Hi ha desconcert i indignació. Altres tenen una causa concreta que cal atendre.

És cert, si no es tracta d’una situació concreta que ha deixat a la persona en shock, l’ansietat segurament ha anat avisant fa temps -el seu origen pot ser llunyà : problemes no resolts, estressos de llarga durada,…-, hem anat omplint el sac i un dia el sac es trenca.

Abordatge:

Per resoldre l’ansietat cal temps, paciència i tenir la confiança que l’ansietat en si no és perillosa.

  • Cal atendre la simptomatologia de l’ansietat:
    • donant recursos per ajudar a superar el neguit: tècniques de respiració, de relaxació,..,
    • possiblement ajuda farmacològica, i
  • Tractar l’origen que ha desencadenat la situació, amb l’ajuda del psicòleg.

Atendre les causes que han provocat la situació d’ansietat. Tant si és una causa concreta, com si són un cúmul de situacions que no s’han sabut o pogut gestionar

L’origen de tot plegat és important atendre’l i treballar-lo, perquè si només tractem la simptomatologia pot ser que en algun altre moment de la nostra vida tornin a aparèixer els atacs.
Important entendre que l’ansietat ha anat coent-se amb temps i que per tant no desapareixerà  ràpidament.

És difícil abordar i resoldre l’ansietat només atenent a la simptomatologia.

La impaciència és una gran enemiga de l’ansietat.

 

ELISENDA VILA
Psicòloga i psicoterapeuta

Atenció a l’ansietat

DONAR-SE PERMÍS

Et dones permís per estar on estàs, per sentir qui ets, per sentir què necessites ? Per plorar o per somriure?.

Et dones permís per respectar-te, per tocar-te, per demanar ajudar? Per avançar o per equivocar-te?.

Et dones permís per rectificar?.

Sempre vols allò que no tens i que potser no tindràs? Descobreix allò que ja tens. Assaboreix-ho.

Tot ja està aquí. La vida la tens. Descobreix-la.

Dona’t permís per viure la teva vida i per ser qui ets.

SENSORY AWARENESS -Consciència Sensorial-

Una imatge val més que mil paraules.
Us adjunto un petit vídeo que ha fet una gran professional i amiga, Glòria Lerin.
Explica de manera clara, i sensitiva el treball de la Consciència Sensorial. Un treball que per a mi ha estat un regal de la vida. És el meu suport personal i professional.

 

Elisenda Vila
Psicòloga i
Membre del Sensory Awareness Leaders Guild

Entrevista a Elisenda Vila ” Acompanyo a dones en el seu procès de creixement “

ENTREVISTA (text en castellà) a Red de Vida

Elisenda Vila és una persona plena de vida. Quant la coneixes et insufla energia i vols que comenci parlar per apuntar tot el que diu. Es va llicenciar en Pedagogia i Psicologia (psicologia clínica sanitària i està col·legiada – puntualitza -). Es va especialitzar amb permís per ensenyar a ioga, gimnàstica conscient, estirament de cadenes musculars i sensory Awareness. Està clar que si et poses a les seves mans pots arribar a fer un treball molt complet: cos, ment i emoció a revisió. M’explica més, que la psicoteràpia la combina amb la joieria.

Elisenda, explica’ns una mica què fas

Treballo, sobretot, acompanyant a dones en el seu procés de creixement cap a una vida més feliç i més pròpia. Dic, sobretot, perquè són moltes més les dones les que venen a demanar-me ajuda. Segurament el meu recorregut professional m’ha portat a especialitzar-me en el suport a les dones. Treballo des del cos i des de l’emoció. El cos i l’emoció són dues portes d’accés a la persona. Des del cos feina la Gimnàstica Conscient i Estiraments. Una manera amable de treballar els estiraments, la mobilitat i la consciència del cos, des del aquí i ara. Des de l’emoció treball el suport emocional i psicoteràpia. Tot i que, des de la meva perspectiva psicoterapèutica, entenc que cos i emoció són difícils de separar. Totes les emocions es viuen al cos. D’altra banda, col·laboro des de fa més de 10 anys amb l’Ajuntament de Sant Cugat. Amb temes de violència masclista, com a psicòloga de grups de dones. I la joieria? Doncs és la meva altra passió. És la meva part creativa és l’equilibri que necessita el meva balança. Si arribo a casa cansada i si entro al meu taller, recupero energia.

La relació entre la teva creació artística i la psicoteràpia. Com es complementen?

Vaig trigar molts anys a descobrir o permetre mostrar el meu part creativa. Potser ara tarda uns anys més a poder respondre a aquesta pregunta, però m’agradarà en algun moment poder-respondre. Sovint, gent que no és del meu ofici, em pregunten com ho faig per poder dormir després d’escoltar tantes vides alienes. Potser així, convertint les vides alienes en pendents, collarets, … però no ho sé. Crec que això de la creativitat em ve de família. Com psicoterapeuta he desenvolupat molt la meva part formal i cognitiva. La joieria em permet esbarjir una miqueta. Però en el fons, en els dos hi ha un procés de transformació, en una jo transformo materials, els busco una altra mirada, i en l’altra ajudo a que les persones trobin noves mirades de la realitat que els incomoda.

Per què creus que són les dones majoritàriament les que et demanen acompanyament?

Suposo que el fet de ser dona influiex. Tambè que faci tants anys que treballo acompanyant a dones, fa que siguin elles les que més sovint em demanen ajuda. També tracto a homes a la meva consulta i em demanen suport. Però la majoria són dones. D’altra banda, la condició de ser dona ens fa la vida més difícil. I això fa que en un moment donat del nostre recorregut vulguem fer revisió o creguem que necessitem ajuda. La dona treballa molt i se sent poc reconeguda. En major o menor mesura, passats els cinquanta, la dona s’adona que ho ha donat tot. S’ha oblidat d’ella mateixa. Té ganes de retrobar-se. Vol recuperar la il·lusió per viure, o les il·lusions enterrades. De vegades, arribat un punt, se sent perduda i no sap què vol ser o fer. Vol ser reconeguda, o / i reconèixer-se. Necessita canviar el sentit de la vida …. O ha perdut la força, l’autoestima …. Altres se senten soles lluitant per una vida que potser no senten seva … i tenen ganes de viure, de canviar de feina, d’enamorar-se o re-enamorar-se. Moltes dones em demanen ajuda per fer un treball personal. D’altres demanen fer teràpia de parella per veure si poden reorientar una relació. També atenc a dones joves, valentes, que per la seva circumstància se senten desorientades o insegures. També dones en processos de separació, ….

En què consisteix la teva proposta?

Des d’una psicoteràpia amb metodologia holística i integradora. Amb experiència professional, personal i acadèmica, íntegre les dimensions, emocional, corporal i cognitiva. Ofereixo un espai de confiança on troben eines que permeten afrontar les dificultats. Poden també recuperar la il·lusió. Deixar de banda la culpa, deixar l’ansietat, superar la depressió i cultivar l’autoestima. I també poden enfortir-se emocionalment. Observar qui són, descobrir què volen d’elles mateixes. I per qué no, qué volen ser! Trobar la seva força interna i finalment poden construir-se una vida més plena. Més congruent amb elles mateixes. Escolto les paraules, les emocions i els silencis. Les ajudo a escoltar els seus pensaments, les seves emocions i les seves sensacions. Respecto el que senten i el que viuen. Respecto el seu ritme. D’aquesta manera les ajudo a que facin el seu camí perquè confio amb la seva força. Confío les seves capacitats i la seva voluntat. Les acompanyo amb diferents tècniques: visualitzacions, dramatitzacions, tècniques cognitives, focusing, AT, PNL, relaxació, sensory awareness, ….

I com has arribat al teu moment actual?

Fa molts anys que l’interès per l’ésser humà i per a la salut corporal va portar a estudiar la persona des de diferents òptiques. Vaig començar estudiant Pedagogia, tot i que el meu interès per la salut corporal em va portar a continuar, i completar, els meus estudis amb diferents tècniques de pràctica corporal, les quals, em van acostar primer al cos i, a poc a poc, al vincle entre el cos i l’emoció . Amb el temps em vaig anar especialitzant en el treball corporal i les teràpies psicocorporals, fins que finalment em vaig llicenciar en Psicologia, aprofundint en el corrent integrador humanista. El vincle entre cos i emoció, entre el viscut corporal i el viscut emocional, em va portar a entendre la persona com un tot ia treballar, d’una banda, des de la teràpia psico-corporal, i per l’altra a aprofundir en el treball de Consciència sensorial -ha estat el regal de la meva vida-, a través dels meus dos grans mestres, Krista Sattler i Lee Klinger (ambdues deixebles directes de Charlotte Selver). En paral·lel, i al llarg de tota aquesta trajectòria, col·laboro amb l’Ajuntament de Sant Cugat, al Servei d’atenció a la Dona, com a psicòloga externa, acompanyant a dones en situació de violència de gènere. Aquest treball, per a mi, ha estat d’una gran vàlua personal i professional. Actualment, la meva vivència com a dona i la meva trajectòria professional, treballant i atenent a moltes dones amb diferents situacions personals, i treballant el cos a través de la consciència, em porten, especialment, a oferir el meu acompanyament emocional i psicoterapèutic a dones, hi ha un treball corporal que respecto profundament.

Pots comentar algun cas o referència important?

Molts casos. Tots els casos són impressionants i meravellosos, però no citaré cap per respecte als altres, però puc assegurar que estic meravellada de la capacitat de resiliència que té la dona. Sense entrar a explicar cap cas en concret, puc citar casos freqüents. Per exemple: noies joves desorientades o amb dificultats per afrontar la realitat per causa d’una baixa autoestima o per falta d’autoconfiança, que finalment quan aconsegueixen valorar i confiar en les seves capacitats sembla que la vida comença a somriure’ls. Persones amb excés d’autoexigència, perseguint sempre la perfecció, poden començar a relaxar-se ia tornar-se més tolerants amb elles i amb el seu entorn. Assignatures pendents, o insatisfaccions, que s’han volgut oblidar, o no veure, però que amb el pas del temps ens porten a la infelicitat, la ràbia, l’aïllament, o fins i tot de vegades arribant a somatitzar, ha succeït que amb el treball personal han aconseguit perdonar i perdonar-se, recuperar relacions i físicament millorar.
Dependències que ens fan incapaços per acceptar un duel o una separació, i han pogut treballar la seva fortalesa interior i refer la seva vida. Controls innecessaris que, aparentment, ens ajuden a sentir-nos confortables per no reconèixer el fracàs, la ràbia, o la frustració, que han pogut fer les paus. Relacions insatisfactòries, amb la parella, associades i viscudes com culpa de no sentir-se feliç, i han pogut recuperar la felicitat, amb la parella o sense. Dones abatudes i violentades per les seves parelles, incapaços de mirar la vida han recuperat el somriure, la força i la dignitat: han recuperat la vida i la fortalesa. I així una infinitat …

Teràpia de Parella

terapia de parella

L’objectiu de la teràpia de parella

En primer terme, la teràpia de parella te com objectiu ajudar a resoldre problemes de relació i de comunicació. Evidentment són problemes que es donen dins de la parella. I es tracta d’orientar a canviar punts de vista sobre la relació. Veure així amb més claredat les dinàmiques establertes entre la parella.

Per tant, la teràpia de parella promou modificar les relacions nocives i disfuncionals. Així, vol rescatar i amplificar les coses positives d’aquesta relació, i buscar la forma més adaptativa de funcionament. O bé sigui junts -renovant el projecte- o bé permetent explorar una possible separació.

En què consisteix la teràpia de parella

Així doncs, consisteix en treballar amb les dues persones que formen la parella. Es a dir, dona-home; home-home; dona-dona. Per tal de veure i explorar la seva relació, ajudant-los a que es tinguin en compte.

D’aquesta manera la teràpia de parella ajuda a fer-se les preguntes adients, acceptant a l’altre. I es tracta de no jutjar-lo, i poder veure més enllà d’un mateix. És deixar endarrere els pensaments negatius, nocius, buscant una pràctica positiva d’habilitats.

Per tant, una bona relació de parella necessita, de cada un dels membres, poder-se mirar des de més enllà de les necessitats només personals. Descentrar-se d’un mateix, i prendre consciència. També de les necessitats de l’altre/a. Una relació de parella és un projecte comú, que ha de poder créixer i evolucionar. Sense quedar-se atrapat en les coses negatives. I a més a més, ha de permetre que cada membre també pugui créixer sense sentir-se atrapat. Podem dir que és un espai de recolzament i creixement comú.

Cal millorar la comunicació de la parella que vol créixer

Es tracta de comunicar-se d’una manera més sana i efectiva, amb tolerància, respecte i assertivitat. Practicant l’escolta activa i empàtica.  I escoltar a l’altre i saber-se posar en el lloc de l’altre.

També donar-se el permís per sentir les emocions i poder expressar lliurement els sentiments de manera assertiva, respectuosa.  Expressar les nostres necessitats.

Una bona comunicació és la base per a una bona entesa. Per a un bon diàleg i per a construir una relació positiva que potenciï les fortaleses de la parella i els punts forts dels cada un dels membres.

Si no es pot construir, o reconstruir, un camí fàcil de creixement mutu i respectuós, cal saber-se aturar. I plantejar-se si aquest el camí, en comú, ha de continuar o ha arribat al seu final.

Crear una parella sana, forta, que construeix una relació positiva i de recolzament i creixement mutu.

És important que per part de les dues persones de la parella s’acordi la necessitat de demanar ajuda. Si només ho veu clar un membre la parella, seria un error intentar obligar a l’altre/a.

Com pot ajudar en una parella la teràpia

Ajudar a trobar una nova manera de veure i mirar el problema, la situació. A vegades cal poder-se situar en un altre punt per poder analitzar el què passa.

El/la terapeuta a vegades ajuda a recordar les regles del respecte.

La teràpia també ajuda a que cada membre de la parella trobi els seus punts forts. I poder així reconstruir els punts forts del projecte de parella.

Ajuda a veure els conflictes i els desacords. No com a obstacles invencibles sinó  que amb possibilitats de superar-los i enfortir la relació, i superar-se i créixer . I si, malgrat tot, els membres de la parella arriben a la conclusió que la relació ha arribat a un punt final. Aquí la teràpia ajuda a fer un trencament el menys dolorós possible.

Quan anem a una teràpia de parella

Quan la relació trontolla i els dos membres volen salvar-la.

S’aborden els temes que preocupem a la parella

  • Revisió de les expectatives posades en la relació
  • Problemes o falta de comunicació
  • Educació dels fills
  • Problemes o dificultats de relació amb les famílies extenses
  • Moments vitals diferents
  • Pèrdua de la “xispa” de la relació
  • Infidelitats
  • Gelosies
  • Problemes sexuals
  • Problemes de salut

Podeu reservar hora aquí